dimarts, 3 de maig del 2011

Montserrat: la petita crónica


Ja hem fet la excursió-estrella de la temporada: Montserrat.
Suposo que tots els catalans hem anat algun cop a Montserrat: al Monestir, a comprar mató, a fer un petó a la Moreneta, pujar al cremallera, etc...
Doncs, bé, nosaltres no vam fer res d'això.
Vam deixar els cotxes a Santa Cecília, i cap amunt posant la directa. Comencem a pujar quasi verticalment, amb el terra moll i fangós, i pedres i més pedres.Arribem a una altura considerable, i s'ofereixen voluntaris per anar a la Canal del Mejillon. Sabeu perquè es diu així?
resulta que porta el nom per un restaurant, que servia musclos al vapor diàriament, i que els portava del port cada dia. El camí a la canal passa per un desviament cap a les Teresines, una via ferrada molt coneguda pels escaladors i que ens vam mirar amb el coll ben aixecat, i una mica de lluny, no fos cas que al cap de colla se li acudís pujar-hi. Però, no, vam arribar a la canal musclera, que per cert és molt estreta i amb unes roques que sembla que en un moment o altre et cauran al damunt, i vam tirar enrere. ara tocava baixada.
Quan pujes quasi-bé verticalment, sinó mires enrere, et quedes tan tranquil ja que el que no veu no-s'en adona de l'altura.
Quan baixes és diferent, ja que per força has de mirar cap avall, i et venen pensaments automàtics al cap que no pots controlar. A sobre, les roques estan relliscoses i molles i acabes baixant utilitzant parts del cos que mai utilitzes per fer aquestes coses.
Passat aquesta petita aventurilla, seguim pujant.
Va arribar un moment que no podíem més i vam decidir tirar de la Tilèria. A partir d'aquí, tot va canviar.
Tiràvem amunt com ànima que porta el vent, i amunt, amunt, i amunt.
Ara, quan vam arribar a dalt, i vam veure el Mirador de san Jeroni, amb unes vistes vertiginoses i al·lucinants de dins del massis, ens va desaparèixer el cansament que portàvem.
Vam fer un moç amb els entrepans que portàvem i tira milles, cap a San jeroni.
1.400 metres sobre el nivell del mar.
Brutal, a tot arreu on miràvem veiem agulles, muntanyes, roques, amb formes arrodonides, verticals, buturudes,...Cada roca amb el seu nom, la prenyada, l'elefant, el camell, el frare,...
Hi eren tots, quin paisatge. Per molta estona que m'estigués escrivent, no ho podria plasmar.
Vam fer moltes fotos, però el cert és que per disfrutar realment hi has d'estar.
La baixada també va ser molt maca, per el camí vell de Sant Jeroni, una zona boscosa molt agradable, ara una grimpadeta, ara per una canal de un riuet, ara per caminar per sobre un tronc, ara mira amunt, ara mira al front, ara un saltiró, ara ,...

Vam arribar al Monestir, contant uns 824 esglaons, tan sols la part final, i cansats però satisfets, encara alguns van anar a posar un ciri a la verge, suposo que no s'acabaven de creure el que havien estat capaços de fer.
M'ha costat molt fer aquesta crònica ja que les sensacions que vaig viure no les puc plasmar en un paper.
La sensació de la roca sòlida, del aire a la cara, del sol, de tocar la terra, de natura en estat pur,...
Tanqueu els ulls i imagineu-vos-ho. O sino, millor, aneu a Montserrat i toqueu la muntanya en pròpia pell.
Diuen que a la terra hi han uns punts energètics. Montserrat és un d'ells. Quina sort que tenim els catalans.
Montserrat.
Fins aviat. Aviat hi tornarem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vinga Til·lerians!!! Animeu-vos a fer comentaris.