dilluns, 30 de maig de 2011

PLATJA TIL·LERA


Reserveu a la vostra agenda el dissabte 4 de juny.  Anem a la platja. Platja til·leriana.
Caldetes. Cremat. Cerimònia. Crema solar. Mar. Sorra. Calor. Havaneres.
Esteu atents al bloc.


El meu avi va anar a Cuba 
a bordo del "Català
el millor barco de guerra 
de la flota d’ultramar. 




El timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella
de Palafrugell. 

Quan el "Català" sortia a la mar
els nois de Calella feien un cremat
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya. Visca el "Català!


Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons. 

I els mariners de Calella
-el meu avi enmig de tots-
varen morir a coberta,
al peu del canó. 

Quan el "Català" sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo
no varen tornar,
tingueren la culpa els americans 



LA BELLA LOLA 

Cuando en la playa 



la bella Lola,

su larga cola,

luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto
pierde el compás. 
Ay que placer sentía yo, 
cuando en la playa
sacó el pañuelo y me saludó
pero despues se acercó a mi

me dio un abrazo



y en aquel lazo 

creí morir.





Despues de un año de no ver tierra

porque la guerra me lo impidió

llegué al puerto donde se hallaba
la que adoraba mi corazón


La cubanita lloraba triste



de veras sola y en alta mar

y el marinero la consolaba 

no llores Lola 
no te has de ahogar.

dimecres, 25 de maig de 2011

XOCOLATADA TIL·LERIANA A MILPINS


La politarda Til·leriana va anar fantàstica.
Feia un dia excel·lent.
Vam estar jugant a diferents jocs que recordàvem de quan érem mainada.
Ens vam cansar, vam riure, vam cridar, i ens vam divertir molt.
Volíem contar el pins si realment son mil, però no ens va donar temps.
Vam recollir 20 euros amb la venda de xapes til·lerianes, per la ONG esclavitud segle XXI que promou en Dani Banegas.
L'Alícia Subirana va fer unes galetes til·lerianes boníssimes, la família Barceló va portar la Til·lèria  i vam menjar xocolata de comerç just, riquíssima.


dijous, 19 de maig de 2011

POLITARDA LA NOCILLADA TIL.LERIANA

Molts son els sentits que la paraula POLI afegeix a alguns mots. Algú polifacètic, per exemple, podríem anomenar així a una persona amb moltes facetes, segurament amb moltes HABILITATS. 
Algú polivalent és un nou exemple, tot i semblar estrany en aquest cas podria ser algú que serveix per moltes coses, feliç d’ell. Jo em quedo amb lo de VALENT i deixo la definició com tipus SENSE POR sigui el que sigui el que tingui al davant. 
Politècnic, ens mostra en aquest cas, una vessant tècnica algú potser molt tecnificat, sembla que ferregots, xips i tecnologia formen part d’ell. 
Em fa l’efecte que és un xicot molt fred, jo em decanto per algú amb molta TÈCNICA algú ben reposat mentalment. 
Polidivertit, un mot un xic compromès, però em va com anell al dit, i és ben clar, persona que tot la diverteix. De ben segur que socialment no seria gaire ben vista, doncs algunes situacions de la vida no son pas per riure, no. Llavors per a mi seria persona DIVERTIDA és a dir, que sap divertir-se amb molta facilitat. 
Podem continuar afegint el mot poli, hi ha molts exemples més com policia, qui sap, moltes “ cia “, amb una de ”yanki ” ja ni ha ben prou. Jo, em decanto més per, un pilot de “sabuesos” que vigilen que no ens desmarxem. Ho fan per el nostre be, es clar.
Policlínica, què es pot dir, edifici al vell mig de la ciutat amb una gran i necessària tasca social no prescindible, o donem-hi una nova definició, cabronada molt ben muntada per quatre politics. Renoi us en doneu compte ?, sense voler ha tornat a sortir el mot poli, politics, en aquest punt i com si fos un conte; - aturar el poli- escrit em veig en la obligació -.


El Til.lerià de la nocillada te POLI HABILITATS és molt VALENT , SENSE POR amb TÈCNICA i DIVERTIT.


Anem a MILPINS, a Corró d’avall. Iniciarem la POLI tarda sortint de la plaça de Can Ganduxer. L’itinerari és d’uns quans metres mal comptats, amb un desnivell poc definit --perfecte per a tota la família --. La tarda s’endevina divertida com sempre, i és que és TIL.LERIANA. Un contingut visual de lo més normal, us farà percebre quelcom que de ben segur trobeu a qualsevol lloc, com ara a casa amb la parella...ja us ho podeu imaginar.. La ruta és ovalada i finalitza on ha començat. AH! Si veieu PINS, és el normal, si no es així vol dir que us heu desorientat i esteu fent una excursió que no toca.. Compte quan es faci fosc, doncs hi ha MIL i un perills amb forma de soques.



Tothom interessat en aquesta excursió es pot posar en contacte amb TIL.LERIANS. La proposta es porta a terme el dissabte 21 de Maig , sortint a les 4:03 i 15 segons de la tarda, NO en el lloc de sempre, ara és Can Ganduxer. 
Porteu el que vulgueu, bon o mal calçat, vestits o nus, anorac prim o xubasquero per el vent o la pluja... , el més important, TONES de LLET, CACAU, AVELLANES I SUCRE  i /  o XOCOLATA, banyada amb LITRES i LITRES de TILERIA.

Podem parlar del recorregut alternatiu, per la gent que vulgui ja que es pot anar a MILPINS fen una
petita volta de 345 Km. No patiu us guardarem un cul d’ampolla amb TILÉRIA.


ÚLTIM PENSAMENT.......... el mati abans de la sortida podríem trobar-nos i fer la TILÉRIA o no.

dimecres, 11 de maig de 2011

MONTSERRAT TIL·LERIÀ: EL NAIXEMENT



De vegades una ascensió neix d’un somni, neix com fan les coses més naturals, les més simples i boniques. Neix com ho fa l’amor, just, en el moment més inesperat. Només és un petit pensament, un instant, que misteriosament posa mans a la obra i ja mai més et deixarà el desig. El naixement d’una ascensió és espontani, no avisa, no hi ha regles fixes, no hi ha preses, no existeix el temps, ni estació de l’any. L’ascensió neix, i actua independentment fora de tot raonament, interactua amb els teus sentits fins a ser tu. La ascensió neix, de la mateixa manera que un dia qualsevol neix per unes raons, i un altre dia per altres, totes inexplicables, tractar de raonar-les és perdre el temps, el millor és seguir somiant, doncs el naixement d’una ascensió pertany a aquelles coses que fan sortir el sol i créixer els boscos.


dimarts, 3 de maig de 2011

Montserrat: la petita crónica


Ja hem fet la excursió-estrella de la temporada: Montserrat.
Suposo que tots els catalans hem anat algun cop a Montserrat: al Monestir, a comprar mató, a fer un petó a la Moreneta, pujar al cremallera, etc...
Doncs, bé, nosaltres no vam fer res d'això.
Vam deixar els cotxes a Santa Cecília, i cap amunt posant la directa. Comencem a pujar quasi verticalment, amb el terra moll i fangós, i pedres i més pedres.Arribem a una altura considerable, i s'ofereixen voluntaris per anar a la Canal del Mejillon. Sabeu perquè es diu així?
resulta que porta el nom per un restaurant, que servia musclos al vapor diàriament, i que els portava del port cada dia. El camí a la canal passa per un desviament cap a les Teresines, una via ferrada molt coneguda pels escaladors i que ens vam mirar amb el coll ben aixecat, i una mica de lluny, no fos cas que al cap de colla se li acudís pujar-hi. Però, no, vam arribar a la canal musclera, que per cert és molt estreta i amb unes roques que sembla que en un moment o altre et cauran al damunt, i vam tirar enrere. ara tocava baixada.
Quan pujes quasi-bé verticalment, sinó mires enrere, et quedes tan tranquil ja que el que no veu no-s'en adona de l'altura.
Quan baixes és diferent, ja que per força has de mirar cap avall, i et venen pensaments automàtics al cap que no pots controlar. A sobre, les roques estan relliscoses i molles i acabes baixant utilitzant parts del cos que mai utilitzes per fer aquestes coses.
Passat aquesta petita aventurilla, seguim pujant.
Va arribar un moment que no podíem més i vam decidir tirar de la Tilèria. A partir d'aquí, tot va canviar.
Tiràvem amunt com ànima que porta el vent, i amunt, amunt, i amunt.
Ara, quan vam arribar a dalt, i vam veure el Mirador de san Jeroni, amb unes vistes vertiginoses i al·lucinants de dins del massis, ens va desaparèixer el cansament que portàvem.
Vam fer un moç amb els entrepans que portàvem i tira milles, cap a San jeroni.
1.400 metres sobre el nivell del mar.
Brutal, a tot arreu on miràvem veiem agulles, muntanyes, roques, amb formes arrodonides, verticals, buturudes,...Cada roca amb el seu nom, la prenyada, l'elefant, el camell, el frare,...
Hi eren tots, quin paisatge. Per molta estona que m'estigués escrivent, no ho podria plasmar.
Vam fer moltes fotos, però el cert és que per disfrutar realment hi has d'estar.
La baixada també va ser molt maca, per el camí vell de Sant Jeroni, una zona boscosa molt agradable, ara una grimpadeta, ara per una canal de un riuet, ara per caminar per sobre un tronc, ara mira amunt, ara mira al front, ara un saltiró, ara ,...

Vam arribar al Monestir, contant uns 824 esglaons, tan sols la part final, i cansats però satisfets, encara alguns van anar a posar un ciri a la verge, suposo que no s'acabaven de creure el que havien estat capaços de fer.
M'ha costat molt fer aquesta crònica ja que les sensacions que vaig viure no les puc plasmar en un paper.
La sensació de la roca sòlida, del aire a la cara, del sol, de tocar la terra, de natura en estat pur,...
Tanqueu els ulls i imagineu-vos-ho. O sino, millor, aneu a Montserrat i toqueu la muntanya en pròpia pell.
Diuen que a la terra hi han uns punts energètics. Montserrat és un d'ells. Quina sort que tenim els catalans.
Montserrat.
Fins aviat. Aviat hi tornarem.