dijous, 23 de desembre de 2010

L'AVENTURA DE LA RECERCA DEL TIÓ PICA-FUSTA

Ha arribat un nou aventurer a Les Franqueses, un home que hipnotitza amb la mirada i t'arrossega cap el desconegut. No l'anomeno per que prefereix seguir a l'anonimat, però si us el trobeu, el reconeixereu.
És discret i silenciós com una fera, però la seva mirada és neta i traspua saviesa i serenitat.
El dissabte 18 de desembre ho varem comprovar.
La idea era un caminada "ideal per a tota la família": deia ell, però el cert és que algú va suar sang.
La caminada era des de Puig-graciós al Turó de les 11 hores.
Poc ens pensàvem que pujaríem i baixaríem les muntanyes com unes cabres, però així es va fer...i  aconseguirem la fita: arribar a la casa del tió pica-fusta.
Ara, je, je, al vespre,  estàvem fets pols!!!
Però, quina aventura. Va valer la pena, malgrat les ampolles dels peus, les punxades amb els matolls, les esgarrinxades, el cansament, els cops, les macadures,...
Ja veureu a les imatges, que ens ho estem passant molt bé.
Ah, i el secret és el romaní.
Els que menjarem romaní aguantarem més que altres que es varen portar un entrepà.

CRÓNICA DE L'AVENTURA
A les 15:30 estàvem com uns claus davant de l'institut.
Finalment érem 22 valents que ens vam atrevir a creuar les muntanyes. Alguns van sucumbir a les febres i als virus que tan abunden en aquestes dates i no van poder gaudir de l'aventura.. Abans de marxar vam fer una pregaria per que aviat es recuperessin.
Sortim cap a dalt del Puig-graciós, un puig més enllà de L'Ametlla amb unes vistes espectaculars.
A dalt hi ha un petit convent amb cinc monges, que us he de dir em fan una mica d'enveja per lo tranquil·les que deuen estar, doncs no tenen fills adolescents i segurament no paguen hipoteca, ni han de convidar als familiars per Nadal ni totes aquestes coses que fem la gent corrent.
Vam començar el camí a bon pas i molt animats ja que no sabíem el que ens esperava, un camí ample però pedregós, ara puja, ara baixa.
Al arribar a un prat, vam divisar un castell que segons diuen el va comprar un maharajà per muntar algun complex lúdic però no se'n va sortir amb els permisos i la paperassa i ara està mig en runes.
Tan tranquils que anàvem i de cop, el guia ens fa baixar per un camí de pastors, quasi bé vertical.
Aquí ens vam començar a angoixar ja que algú va dir que una faluga se li havia ficat a l'orella. Ràpidament, tots amb les orelles tapades, per si de cas. Els nitus devien estar de marxa ja que no en notarem cap.
Tampoc hem aclarit que coi fan els nitus. Si algú ho sap, que ens ho digui.
Escoltàvem un corb, era el corb Broc que ens vigilava i comprovava si anàvem pel camí correcte.
El paisatge era molt bonic però el més important era on posàvem els peus ja que el camí era estret i si posaves el peu on no tocava, podies caure daltabaix dels penya-segats.
A partir d'aquí, va ser baixar i baixar, ara una corba, ara una volta, ara endavant, ara enrere, ara pujar, ara baixar.
S'anava fent fosc i la posta de sol era meravellosa.
Us he de dir que va fer un dia fantàstic.
En general ens havíem abrigat però amb l'esforç suàvem com si estiguéssim al tròpic.
Al cap de 2 hores, ens començàvem a preguntar on ens havíem ficat.
El guia ens aconsellà que masteguéssim romaní, que es veu que dona molta marxa. Entre el camí escarpat i mastegant romaní semblàvem ben be unes cabres d'alta muntanya.
Més pujades i baixades, "ja arribem, ara sí", anava dient el cap de colla, però el cert és que no arribàvem, i s'anava fent fosc.
Va sortir la lluna de darrera una muntanya i ... torna a pujar els penya-segats.
Arribarem a La forca del diable. Ens la vam mirar amb respecte i des de la distancia, doncs ja sabíem que no la podíem tocar. A l'Idòmid no el varem veure però se sentia la seva presencia per lo que no ens quedarem gaire estona en aquell paratge.
A qui no vam notar ni sentir va ser el gat Bertí, però ja se sap que els gats dormen molt i segurament estava fent una becaina.
Algú portava llanterna i l'encarregat de l'audiovisual portava un focus potent que ens va anar molt bé doncs hi havia algun tros que no et veies ni la mà.
A un racó ben amagat, per fi, la casa del tió, però quin tió, com pesava el condemnat.
Ja veus tots els homes de la colla tornant-se per portar-lo a sobre les espatlles, i algun escaqueig per no portar-lo.
Un altre tros de caminada, amunt i avall, i ja no sabíem si havíem arribat a Girona o érem a Los Montes de Teruel.
Tot arriba a aquesta vida i en mixt de les roques, en Josep ens havia preparat llenya per fer una foguera i el tió ens va veure tan cansats que directament i sense que cantéssim cap cançó, ens va oferir els exquisits menjars que caga normalment: torró, xocolata, galetes, vi, sucs,...
Encenguérem la foguera i començarem a menjar com si fos l'ultima cosa que féssim al mon.
Es van fer les 8 del vespre i es va començar a crear una mena de neguit, sobre tot entre els mascles de la colla. Què estava passant????
El secret era... que jugava el Barça, vaja, i nosaltres perduts per la muntanya. Sort que un noi previsor va portar una radio i des d'allí escoltarem els gols i sentirem els petards que tiraven la gent del pla.
Aquells moments, lluny de zones habitades, ens sentirem en contacte amb la natura i ens donarem compte del resplendor de la lluna . Allí, amb la llum  de la foguera i la lluna, es creà un moment màgic.
Finalment, vam acabar ben tips i ens vam aixecar i amb unes torxes vam anar desfilant cap al món habitat, en direcció a les llums elèctriques que es veien des d'allí dalt.
Estàvem cansats però satisfets dels bons moments que havíem passat.



Els herois que aconseguirem la fita érem:
En Josep, la Montse i L'Anna; en Toni, la Cristina, en Gerard i la Júlia; la Eva i en Joan; l'Alfons, la Carla i la  Marina; la Teresa, en Jaume i l'Alícia, en Josep, la Rosa i en Pol, en Roger, la Marisa, la Sara i en Dídac.
Fem especial menció a la Mònica, l'Eugènia i en Jaume, que estaven sota els efectes de les febres típiques de aquestes dates i no van poder venir. I la Marta, que tenia un compromís i s'ho va perdre.


Tràiler: En Josep i la forca del diable
 
 
 

dijous, 16 de desembre de 2010

El Til·ler al bosc
UN NADAL NORMAL:
No sé què ha passat?, que ja fa dies que tot em pesa, no em moc per res i estic ben cansat.
UN TIL·LER PER NADAL:
Caga tió- caga tió dóna’ns una bona tarda per l’excursió. Pixa vi blanc i les costes les veurem avall.

UN NADAL CLÀSSIC:
Vaig a dormir aviat i amb no res m’he desvetllat, va ple de pensaments el cap i ja no dormo.
NA_ DAL D’UN TIL·LER:
Ara venen festes, tots plegats farem bones menges. Menjarem conill i del bocata tot el pernil.

UN NADAL COM SEMPRE:
Tot s’ha esbravat, res del que creia no és veritat, no trobo el fil. Neguitejat no hi veig sortida.
UN NADAL TIL·LER:
Caga torrons, que en processó et portarem per els turons. Caga tió- caga tió, si no vols cagar, un bon cop al crostó.

UN NADAL ABURR...
Sembla tan estrany, d’aquella història ja fa un any. Vivim realistes, però dins un parany.

Sabeu qui són els vostres pares...? sabeu qui són els vostres fills...? sabeu qui són els vostres veïns...?.
Sabeu qui són els vostres amics...?
SI ? doncs tot va be.
Sabeu qui és el tió PICA-FUSTA...? i sabeu qui és el corb BROC...? i potser sabeu doncs qui és el gat BERTÍ...? o segur que sabeu qui és el dimoni INOMID...?.
SI ? doncs tot va molt més màgicament be.
NOOO ? doncs tot falla, esteu amb situació crítica, podeu perdre el fil màgic de la il·lusió, podeu quedar
aturats i sense respostes, completament bloquejats.
Però, no patiu, hi ha una oportunitat....................

Quan faltin pocs dies per NADAL, anirem al bosc a fer cagar el tió PICA-FUSTA. Ho farem tant si plou com si neva, tant si fa fred o calor, tant si bufa el vent o gela, només és qüestió d’abrigar-se bé i de calçar-se unes bones botes. Per fer-ho bé, fondrem la màgia del conte del tió PICA-FUSTA amb la nostra aventura al bosc.
_________________________________________
L'AVENTURA:
Recorregut, 3,692 Km amb un desnivell de 270,71 mts --perfecte per a tota la família --. Recomanem portar pantalons llargs, bocata per berenar i aigua. Feu bona tria de la roba, doncs al vespre pot fer fresca. --

Un gorro pot anar molt bé doncs, és possible que ens trobem FALUGAS (animals molt petits, com granets de sorra, però molt afamats, que entren per les orelles i roseguen el cuc fins a deixar-te sord). No patiu, si algú en queda afectat els símptomes son evidents, i per tant la resta del grup té possibilitats.-- --
Per cert--, aneu amb compte amb els NITUS (són els mascles de les FALUGAS).--

Tot i aquests perills, esperarem que l'estel verpertí il·lumini la nostra estada, de fet, una llanterna o frontal pot ser de bon servir.
Per berener, que tal si afegiu a la motxilla un bon vi o be un rajol de torrons, neules. El tió PICA-FUSTA és molt assenyat i sempre pensa amb tothom.

Ah, I sobre tot, mai no toqueu la forca del dimoni, MAI, MAI!!!