L'AVENTURA DE LA RECERCA DEL TIÓ PICA-FUSTA

L'AVENTURA DE LA RECERCA DEL TIÓ PICA-FUSTA

Ha arribat un nou aventurer a Les Franqueses, un home que hipnotitza amb la mirada i t'arrossega cap el desconegut. No l'anomeno per que prefereix seguir a l'anonimat, però si us el trobeu, el reconeixereu.

És discret i silenciós com una fera, però la seva mirada és neta i traspua saviesa i serenitat.

El dissabte 18 de desembre ho varem comprovar.

La idea era un caminada "ideal per a tota la família": deia ell, però el cert és que algú va suar sang.

La caminada era des de Puig-graciós al Turó de les 11 hores.

Poc ens pensàvem que pujaríem i baixaríem les muntanyes com unes cabres, però així es va fer...i  aconseguirem la fita: arribar a la casa del tió pica-fusta.

Ara, je, je, al vespre,  estàvem fets pols!!!

Però, quina aventura. Va valer la pena, malgrat les ampolles dels peus, les punxades amb els matolls, les esgarrinxades, el cansament, els cops, les macadures,...

Ja veureu a les imatges, que ens ho estem passant molt bé.

Ah, i el secret és el romaní.

Els que menjarem romaní aguantarem més que altres que es varen portar un entrepà.

CRÓNICA DE L'AVENTURA

A les 15:30 estàvem com uns claus davant de l'institut.

Finalment érem 22 valents que ens vam atrevir a creuar les muntanyes. Alguns van sucumbir a les febres i als virus que tan abunden en aquestes dates i no van poder gaudir de l'aventura.. Abans de marxar vam fer una pregaria per que aviat es recuperessin.

Sortim cap a dalt del Puig-graciós, un puig més enllà de L'Ametlla amb unes vistes espectaculars.

A dalt hi ha un petit convent amb cinc monges, que us he de dir em fan una mica d'enveja per lo tranquil·les que deuen estar, doncs no tenen fills adolescents i segurament no paguen hipoteca, ni han de convidar als familiars per Nadal ni totes aquestes coses que fem la gent corrent.

Vam començar el camí a bon pas i molt animats ja que no sabíem el que ens esperava, un camí ample però pedregós, ara puja, ara baixa.

Al arribar a un prat, vam divisar un castell que segons diuen el va comprar un maharajà per muntar algun complex lúdic però no se'n va sortir amb els permisos i la paperassa i ara està mig en runes.

Tan tranquils que anàvem i de cop, el guia ens fa baixar per un camí de pastors, quasi bé vertical.

Aquí ens vam començar a angoixar ja que algú va dir que una faluga se li havia ficat a l'orella. Ràpidament, tots amb les orelles tapades, per si de cas. Els nitus devien estar de marxa ja que no en notarem cap.

Tampoc hem aclarit que coi fan els nitus. Si algú ho sap, que ens ho digui.

Escoltàvem un corb, era el corb Broc que ens vigilava i comprovava si anàvem pel camí correcte.

El paisatge era molt bonic però el més important era on posàvem els peus ja que el camí era estret i si posaves el peu on no tocava, podies caure daltabaix dels penya-segats.

A partir d'aquí, va ser baixar i baixar, ara una corba, ara una volta, ara endavant, ara enrere, ara pujar, ara baixar.

S'anava fent fosc i la posta de sol era meravellosa.

Us he de dir que va fer un dia fantàstic.

En general ens havíem abrigat però amb l'esforç suàvem com si estiguéssim al tròpic.

Al cap de 2 hores, ens començàvem a preguntar on ens havíem ficat.

El guia ens aconsellà que masteguéssim romaní, que es veu que dona molta marxa. Entre el camí escarpat i mastegant romaní semblàvem ben be unes cabres d'alta muntanya.

Més pujades i baixades, "ja arribem, ara sí", anava dient el cap de colla, però el cert és que no arribàvem, i s'anava fent fosc.

Va sortir la lluna de darrera una muntanya i ... torna a pujar els penya-segats.

Arribarem a La forca del diable. Ens la vam mirar amb respecte i des de la distancia, doncs ja sabíem que no la podíem tocar. A l'Idòmid no el varem veure però se sentia la seva presencia per lo que no ens quedarem gaire estona en aquell paratge.

A qui no vam notar ni sentir va ser el gat Bertí, però ja se sap que els gats dormen molt i segurament estava fent una becaina.

Algú portava llanterna i l'encarregat de l'audiovisual portava un focus potent que ens va anar molt bé doncs hi havia algun tros que no et veies ni la mà.

A un racó ben amagat, per fi, la casa del tió, però quin tió, com pesava el condemnat.

Ja veus tots els homes de la colla tornant-se per portar-lo a sobre les espatlles, i algun escaqueig per no portar-lo.

Un altre tros de caminada, amunt i avall, i ja no sabíem si havíem arribat a Girona o érem a Los Montes de Teruel.

Tot arriba a aquesta vida i en mixt de les roques, en Josep ens havia preparat llenya per fer una foguera i el tió ens va veure tan cansats que directament i sense que cantéssim cap cançó, ens va oferir els exquisits menjars que caga normalment: torró, xocolata, galetes, vi, sucs,...

Encenguérem la foguera i començarem a menjar com si fos l'ultima cosa que féssim al mon.

Es van fer les 8 del vespre i es va començar a crear una mena de neguit, sobre tot entre els mascles de la colla. Què estava passant????

El secret era... que jugava el Barça, vaja, i nosaltres perduts per la muntanya. Sort que un noi previsor va portar una radio i des d'allí escoltarem els gols i sentirem els petards que tiraven la gent del pla.

Aquells moments, lluny de zones habitades, ens sentirem en contacte amb la natura i ens donarem compte del resplendor de la lluna . Allí, amb la llum  de la foguera i la lluna, es creà un moment màgic.

Finalment, vam acabar ben tips i ens vam aixecar i amb unes torxes vam anar desfilant cap al món habitat, en direcció a les llums elèctriques que es veien des d'allí dalt.

Estàvem cansats però satisfets dels bons moments que havíem passat.

Els herois que aconseguirem la fita érem:

En Josep, la Montse i L'Anna; en Toni, la Cristina, en Gerard i la Júlia; la Eva i en Joan; l'Alfons, la Carla i la  Marina; la Teresa, en Jaume i l'Alícia, en Josep, la Rosa i en Pol, en Roger, la Marisa, la Sara i en Dídac.

Fem especial menció a la Mònica, l'Eugènia i en Jaume, que estaven sota els efectes de les febres típiques de aquestes dates i no van poder venir. I la Marta, que tenia un compromís i s'ho va perdre.


Tràiler: En Josep i la forca del diable