Un
cap vespre, de qualsevol dia uns plors ompliren l’estança, aquell
vespre d’aquell dia el caparró va ser el primer que va sortir, l’Oraci
havia arribat al mon. Els seus pares, ploraven d’alegria mentre la joia
d’aquell dia al vespre per sempre en el seus cors havien de portar. El
temps passava els dies també i el llitet de fusta xapada s’encongia,
doncs l’Oraci creixia dia rere dia. El pare feliç, la mare contenta,
l’Oraci mai no feia ganyotes a res del que en el plat arribés, tot i que
a vegades poc gruix hi hagués. Amb els dits d’una mà es podien contar,
l’Oraci molt dormilega, als pares poc els feia llevar, i nomes algun
mal de ventre de tant en tant podia alguna nit destorbar. Les dues mans,
una mà, un dit seguit d’ un xic d’equilibri i llestos, les primeres
passes en direcció Sud-est marcaven ja el destí de l’Oraci que rialler i
content caminava ràpid com el vent. Com a un sac, la mare li posava els
pantalonets ben cordats amb el botó i rematats amb la sivella del
cinturó. Pantalons curts i els genolls pelats, que moltes tardes a la
eixida, la mare i l’aigua oxigenada feien vessar el llagrimà. Ni un ni
dos ni tres, cinc dits ben tancats feien falta per abraçar be la nansa
de la maleta marró, dins, llibretes quaderns i llapis de carbó, doncs
sota la santa creu, el professor esperava per iniciar l’avaluació.
L’Oraci molts i bons amics tenia, i el matí just abans d’obrir l’escola
quatre o cinc tocs de pilota feien com si fos de primera divisió, contra
el portal encara barrat de la botiga de fruita. Bons amics tenia doncs
al mig dia de cada dia quan el pare ja feia estona que era assegut a
taula i el dinar apunt, la mare obria el porticó per sortir al balcó i
cridar al mamelló, de fons la cançó d’en Manolo, que desde RAJ51 posaven
cada dia a la una del mig dia. Bons amics tenia, i a la tarda reclutats
com a soldats, sortien de l’escola per anar al camp de blat, verd i ben
alçat. Desde una posició estratègica observaven l’enemic, que amb
canyes de riu mantenia els seus feudes protegits. En mig de tanta
tensió un plàtan madurat dins la cartera marró era una bona opció. La
hora de berenar s’acostava i en veure la situació controlada retirada.
Sobre la cuina econòmica el pa amb oli i sucre apunt i com serenata de
cada tarda la novel·la, que la mare escoltava mentre regava els enciams a
l’hort de sota casa. Bons amics tenia l’Oraci, que tot i esperant que
el pare acabés la jornada a la tèxtil cercaven per els marges del camí,
algun grill despistat per ficar-lo al sac.
Al pare i la mare els anava prou bé i la revolució del motor d’explosió va entrar a la llar.
El
dia radiant, el cel blau i lluminós, les orenetes refilaven alegres
cants i el sol enlluernava sobre el capó del vuit i mig de quatre
cilindres color blanc. Revisió del nivell d’aigua del radiador, nivell
d’oli i un pilot de trastos prou estranys, i que els pares havien anat a
comprar en una botiga de plàstics a ciutat, que ben col·locats posava
l’Oraci en el seien del darrera, doncs el porta paquets just de
tancar-lo. Direcció Sud_est, direcció a la platja, en un viatge d’allò
més divertit, tot i no portar cap amic. El moment s’acostava però no
arribava i la mare, feia girar la maneta per baixar la finestra mentre
estirava l’antena del transistor a piles que el pare li va regalar per
el seu sant. Set vegades l’Oraci va sentir la mateixa cançó que
destil·lant pensaments va entendre que allò era “La canción del verano”.
Per fi, el quatre cilindres s’aturà, l’Oraci
obrí la porta i una suau marinada va entrar per alleugerir el calorós habitacle. De sobte, el pare i la mare
abraçant-se
a l’Oraci donaven gràcies a deu per haver arribat a aquell lloc tant
distant. L’Oraci sobre les espatlles del seu pare, veia com el cel
baixava fins la terra. L’Oraci sobre la sorra veia com el cel anava i
venia
en un joc infinit. L’Oraci de puntetes,veia on la terra s’acabava
perquè comenci el cel. L’Oraci nomes podia dir, oh, oh, oh.
