dijous, 9 de juny de 2011

JUNY TIL·LERIÀ FARCIT D'AVENTURES

Juny Til·lerià farçit d'aventures

Benvolguts seguidors Til·lerians i Til·lerianes.
Estem acabant la temporada i hem fet 7 sortides. No està malament. Ja sabeu que el nostre lema és: canya un cop al mes i cada mes.
Ens estem tornant cada cop més agosarats. Cada mes tenim més energia gràcies a la til·leria i al nostre coratge que ens empeny a organitzar activitats diferents i engrescadores.
"Temps is fugit" deien a la Edat Mitjana. Aquest mes ens queda per fer la platja til·leriana, el Bivac i la sessió de cinema til·lerià.
Til·lerians, Til·lerianes, lliureu-vos dels vostres compromisos "tan importants" i veniu a passar-vos-ho com mai.
Veniu a provar activitats innovadores i diferents, no sigueu "muermos".
Llanceu-vos a l'aventura til·leriana.
Ja sabeu, totes les nostres aventures son aptes per a tota la família. I per totes les butxaques.
No cal anar gaire lluny per divertir-se. Aquí al voltant tenim paratges meravellosos i salvatges.
No us ho creieu?

Hem aprés a anar pels cingles de nit, a travessar rius amb bici, a cantar gospel, a grimpar per la montanya,
un camí per anar a Sant Miquel del Fai diferent, a Montserrat pujant com les cabres, a jugar com quan erem mainada, i altres coses que no us explicarem
Veniu amb nosaltres. No podreu parar. La vostra vida ja no serà la mateixa.



dissabte, 4 de juny de 2011

ORACI OOH A LA PLATJA TIL.LERIANA


Un cap vespre, de qualsevol dia uns plors ompliren l’estança, aquell vespre d’aquell dia el caparró va ser el primer que va sortir, l’Oraci havia arribat al mon. Els seus pares, ploraven d’alegria mentre la joia d’aquell dia al vespre per sempre en el seus cors havien de portar. El temps passava els dies també i el llitet de fusta xapada s’encongia, doncs l’Oraci creixia dia rere dia. El pare feliç, la mare contenta, l’Oraci mai no feia ganyotes a res del que en el plat arribés, tot i que a vegades poc gruix hi hagués. Amb els dits d’una mà es podien contar, l’Oraci molt dormilega, als pares poc els feia llevar, i nomes algun mal de ventre de tant en tant podia alguna nit destorbar. Les dues mans, una mà, un dit seguit d’ un xic d’equilibri i llestos, les primeres passes en direcció Sud-est marcaven ja el destí de l’Oraci que rialler i content caminava ràpid com el vent. Com a un sac, la mare li posava els pantalonets ben cordats amb el botó i rematats amb la sivella del cinturó. Pantalons curts i els genolls pelats, que moltes tardes a la eixida, la mare i l’aigua oxigenada feien vessar el llagrimà. Ni un ni dos ni tres, cinc dits ben tancats feien falta per abraçar be la nansa de la maleta marró, dins, llibretes quaderns i llapis de carbó, doncs sota la santa creu, el professor esperava per iniciar l’avaluació. L’Oraci molts i bons amics tenia, i el matí just abans d’obrir l’escola quatre o cinc tocs de pilota feien com si fos de primera divisió, contra el portal encara barrat de la botiga de fruita. Bons amics tenia doncs al mig dia de cada dia quan el pare ja feia estona que era assegut a taula i el dinar apunt, la mare obria el porticó per sortir al balcó i cridar al mamelló, de fons la cançó d’en Manolo, que desde RAJ51 posaven cada dia a la una del mig dia. Bons amics tenia, i a la tarda reclutats com a soldats, sortien de l’escola per anar al camp de blat, verd i ben alçat. Desde una posició estratègica observaven l’enemic, que amb canyes de riu mantenia els seus feudes protegits. En mig de tanta tensió un plàtan madurat dins la cartera marró era una bona opció. La hora de berenar s’acostava i en veure la situació controlada retirada. Sobre la cuina econòmica el pa amb oli i sucre apunt i com serenata de cada tarda la novel·la, que la mare escoltava mentre regava els enciams a l’hort de sota casa. Bons amics tenia l’Oraci, que tot i esperant que el pare acabés la jornada a la tèxtil cercaven per els marges del camí, algun grill despistat per ficar-lo al sac.
Al pare i la mare els anava prou bé i la revolució del motor d’explosió va entrar a la llar.
El dia radiant, el cel blau i lluminós, les orenetes refilaven alegres cants i el sol enlluernava sobre el capó del vuit i mig de quatre cilindres color blanc. Revisió del nivell d’aigua del radiador, nivell d’oli i un pilot de trastos prou estranys, i que els pares havien anat a comprar en una botiga de plàstics a ciutat, que ben col·locats posava l’Oraci en el seien del darrera, doncs el porta paquets just de tancar-lo. Direcció Sud_est, direcció a la platja, en un viatge d’allò més divertit, tot i no portar cap amic. El moment s’acostava però no arribava i la mare, feia girar la maneta per baixar la finestra mentre estirava l’antena del transistor a piles que el pare li va regalar per el seu sant. Set vegades l’Oraci va sentir la mateixa cançó que destil·lant pensaments va entendre que allò era “La canción del verano”. Per fi, el quatre cilindres s’aturà, l’Oraci
obrí la porta i una suau marinada va entrar per alleugerir el calorós habitacle. De sobte, el pare i la mare
abraçant-se a l’Oraci donaven gràcies a deu per haver arribat a aquell lloc tant distant. L’Oraci sobre les espatlles del seu pare, veia com el cel baixava fins la terra. L’Oraci sobre la sorra veia com el cel anava i
venia en un joc infinit. L’Oraci de puntetes,veia on la terra s’acabava perquè comenci el cel. L’Oraci nomes podia dir, oh, oh, oh.