L'AVENTURA DE LA RECERCA DEL TIÓ PICA-FUSTA
Ha arribat un nou aventurer a Les
Franqueses, un home que hipnotitza amb la mirada i t'arrossega cap el
desconegut. No l'anomeno per que prefereix seguir a l'anonimat, però si
us el trobeu, el reconeixereu.
És discret i silenciós com una fera, però la seva mirada és neta i traspua saviesa i serenitat.
El dissabte 18 de desembre ho varem comprovar.
La idea era un caminada "ideal per a tota la família": deia ell, però el cert és que algú va suar sang.
La caminada era des de Puig-graciós al Turó de les 11 hores.
Poc
ens pensàvem que pujaríem i baixaríem les muntanyes com unes cabres,
però així es va fer...i aconseguirem la fita: arribar a la casa del tió pica-fusta.
Ara, je, je, al vespre, estàvem fets pols!!!
Però,
quina aventura. Va valer la pena, malgrat les ampolles dels peus, les
punxades amb els matolls, les esgarrinxades, el cansament, els cops,
les macadures,...
Ja veureu a les imatges, que ens ho estem passant molt bé.
Ah, i el secret és el romaní.
Els que menjarem romaní aguantarem més que altres que es varen portar un entrepà.
CRÓNICA DE L'AVENTURA
CRÓNICA DE L'AVENTURA
A les 15:30 estàvem com uns claus davant de l'institut.
Finalment
érem 22 valents que ens vam atrevir a creuar les muntanyes. Alguns van
sucumbir a les febres i als virus que tan abunden en aquestes dates i
no van poder gaudir de l'aventura.. Abans de marxar vam fer
una pregaria per que aviat es recuperessin.
Sortim cap a dalt del Puig-graciós, un puig més enllà de L'Ametlla amb unes vistes espectaculars.
A
dalt hi ha un petit convent amb cinc monges, que us he de dir em fan
una mica d'enveja per lo tranquil·les que deuen estar, doncs no tenen
fills adolescents i segurament no paguen hipoteca, ni han de convidar
als familiars per Nadal ni totes aquestes coses que fem la gent corrent.
Vam
començar el camí a bon pas i molt animats ja que no sabíem el que ens
esperava, un camí ample però pedregós, ara puja, ara baixa.
Al
arribar a un prat, vam divisar un castell que segons diuen el va
comprar un maharajà per muntar algun complex lúdic però no se'n va
sortir amb els permisos i la paperassa i ara està mig en runes.
Tan tranquils que anàvem i de cop, el guia ens fa baixar per un camí de pastors, quasi bé vertical.
Aquí ens vam començar a angoixar ja que algú va dir que una faluga se li havia ficat a l'orella. Ràpidament, tots amb les orelles tapades, per si de cas. Els nitus devien estar de marxa ja que no en notarem cap.
Tampoc hem aclarit que coi fan els nitus. Si algú ho sap, que ens ho digui.
Escoltàvem un corb, era el corb Broc que ens vigilava i comprovava si anàvem pel camí correcte.
El
paisatge era molt bonic però el més important era on posàvem els peus
ja que el camí era estret i si posaves el peu on no tocava, podies
caure daltabaix dels penya-segats.
A partir d'aquí, va ser baixar i baixar, ara una corba, ara una volta, ara endavant, ara enrere, ara pujar, ara baixar.
S'anava fent fosc i la posta de sol era meravellosa.
Us he de dir que va fer un dia fantàstic.
En general ens havíem abrigat però amb l'esforç suàvem com si estiguéssim al tròpic.
Al cap de 2 hores, ens començàvem a preguntar on ens havíem ficat.
El
guia ens aconsellà que masteguéssim romaní, que es veu que dona molta
marxa. Entre el camí escarpat i mastegant romaní semblàvem ben be unes
cabres d'alta muntanya.
Més
pujades i baixades, "ja arribem, ara sí", anava dient el cap de colla,
però el cert és que no arribàvem, i s'anava fent fosc.
Va sortir la lluna de darrera una muntanya i ... torna a pujar els penya-segats.
Arribarem a La forca del diable. Ens la vam mirar amb respecte i des de la distancia, doncs ja sabíem que no la podíem tocar. A l'Idòmid no el varem veure però se sentia la seva presencia per lo que no ens quedarem gaire estona en aquell paratge.
A qui no vam notar ni sentir va ser el gat Bertí, però ja se sap que els gats dormen molt i segurament estava fent una becaina.
Algú
portava llanterna i l'encarregat de l'audiovisual portava un focus
potent que ens va anar molt bé doncs hi havia algun tros que no et veies
ni la mà.
A un racó ben amagat, per fi, la casa del tió, però quin tió, com pesava el condemnat.
Ja veus tots els homes de la colla tornant-se per portar-lo a sobre les espatlles, i algun escaqueig per no portar-lo.
Un altre tros de caminada, amunt i avall, i ja no sabíem si havíem arribat a Girona o érem a Los Montes de Teruel.
Tot
arriba a aquesta vida i en mixt de les roques, en Josep ens havia
preparat llenya per fer una foguera i el tió ens va veure tan cansats
que directament i sense que cantéssim cap cançó, ens va oferir els
exquisits menjars que caga normalment: torró, xocolata, galetes, vi,
sucs,...
Encenguérem la foguera i començarem a menjar com si fos l'ultima cosa que féssim al mon.
Es
van fer les 8 del vespre i es va començar a crear una mena de neguit,
sobre tot entre els mascles de la colla. Què estava passant????
El
secret era... que jugava el Barça, vaja, i nosaltres perduts per la
muntanya. Sort que un noi previsor va portar una radio i des d'allí
escoltarem els gols i sentirem els petards que tiraven la gent del pla.
Aquells
moments, lluny de zones habitades, ens sentirem en contacte amb la
natura i ens donarem compte del resplendor de la lluna . Allí, amb la
llum de la foguera i la lluna, es creà un moment màgic.
Finalment,
vam acabar ben tips i ens vam aixecar i amb unes torxes vam anar
desfilant cap al món habitat, en direcció a les llums elèctriques que es
veien des d'allí dalt.
Estàvem cansats però satisfets dels bons moments que havíem passat.
En
Josep, la Montse i L'Anna; en Toni, la Cristina, en Gerard i la Júlia;
la Eva i en Joan; l'Alfons, la Carla i la Marina; la Teresa, en Jaume
i l'Alícia, en Josep, la Rosa i en Pol, en Roger, la Marisa, la Sara i
en Dídac.
Fem especial menció a
la Mònica, l'Eugènia i en Jaume, que estaven sota els efectes de les
febres típiques de aquestes dates i no van poder venir. I la Marta, que
tenia un compromís i s'ho va perdre.
Tràiler: En Josep i la forca del diable
Tràiler: En Josep i la forca del diable
