Ja hem fet la excursió-estrella de la temporada: Montserrat.
Suposo que tots els catalans hem anat algun cop a Montserrat: al Monestir, a comprar mató, a fer un petó a la
Moreneta, pujar al cremallera,
etc...
Doncs, bé, nosaltres no vam fer res d'això.
Vam deixar els cotxes a Santa
Cecília, i cap amunt
posant la directa. Comencem a pujar
quasi
verticalment, amb el terra moll i fangós, i pedres i més pedres.Arribem
a una altura considerable, i s'ofereixen voluntaris per anar a la Canal
del
Mejillon. Sabeu
perquè es diu així?
resulta que porta el nom per un restaurant, que servia musclos al vapor
diàriament, i que els portava del port cada dia. El camí a la canal
passa per un desviament cap a les
Teresines,
una via ferrada molt coneguda pels escaladors i que ens vam mirar amb
el coll ben aixecat, i una mica de lluny, no fos cas que al cap de
colla se li acudís pujar-hi. Però, no, vam arribar a la canal musclera,
que per cert és molt estreta i amb unes roques que sembla que en un
moment o altre et cauran al damunt, i vam tirar
enrere. ara
tocava baixada.
Quan
pujes quasi-bé verticalment,
sinó mires enrere, et quedes tan tranquil ja que el que no veu
no-s'en adona de l'altura.
Quan baixes és diferent, ja que per força has de mirar cap avall, i et
venen pensaments automàtics al cap que no pots controlar. A sobre, les
roques estan relliscoses i molles i acabes baixant utilitzant parts del
cos que mai utilitzes per fer aquestes coses.
Passat aquesta petita
aventurilla, seguim pujant.
Va arribar un moment que no
podíem més i vam decidir tirar de la
Tilèria. A partir d'aquí, tot va canviar.
Tiràvem amunt com ànima que porta el vent, i amunt, amunt, i amunt.
Ara, quan vam
arribar a dalt, i vam veure el Mirador de san Jeroni, amb unes vistes
vertiginoses i
al·lucinants de dins del massis, ens va
desaparèixer el cansament que
portàvem.
Vam fer un
moç amb els entrepans que
portàvem i tira milles, cap a San
jeroni.
1.400 metres sobre el nivell del mar.
Brutal, a tot arreu on
miràvem veiem agulles,
muntanyes, roques, amb formes arrodonides, verticals,
buturudes,...Cada roca amb el seu nom, la prenyada, l'elefant, el camell, el frare,...
Hi eren tots, quin paisatge. Per molta estona que
m'estigués escrivent, no ho podria plasmar.
Vam fer moltes fotos, però el cert és que per
disfrutar realment hi has d'estar.
La baixada també va ser molt maca, per el camí vell de Sant Jeroni, una zona boscosa molt agradable, ara una
grimpadeta, ara per una canal de un riuet, ara per caminar per sobre un tronc, ara mira amunt, ara mira al front, ara un saltiró, ara ,...
Vam arribar al Monestir, contant uns 824 esglaons, tan sols la part
final, i cansats però satisfets, encara alguns van anar a posar un ciri
a la verge, suposo que no s'acabaven de creure el que havien estat
capaços de fer.
M'ha costat molt fer aquesta
crònica ja que les sensacions que vaig viure no les puc plasmar en un paper.
La sensació de la roca
sòlida, del aire a la cara, del sol, de tocar la terra, de natura en estat pur,...
Tanqueu els ulls i imagineu-vos-ho. O
sino, millor, aneu a Montserrat i toqueu la
muntanya en
pròpia pell.
Diuen que a la terra hi han uns punts energètics. Montserrat és un d'ells. Quina sort que tenim els catalans.
Montserrat.
Fins aviat. Aviat hi tornarem.
