LA CRÓNICA

Crònica de la Sant Miquel Til·leriada del Fai

Benvolguts seguidors til·lerians:
Hem conquerit Sant Miquel Til·lerià del Fai. La nostra fita és aconseguir guanyar territoris per que siguin til·lerians, i de mica en mica, apropiar-nos de tot Catalunya. Imagineu: Catalunya til·leriana.
La sortida va ser molt emocionant i divertida.
Vam arribar a Riells davant nostra la grandiositat de la roca, LA PARET PO i al costat la fina

aresta del ASPARO TENEBRÓ.

 des d'allí vam sortit cap a Sant Miquel del Fai: 4 Km, deia el cartell, el que no deia és que son tots de pujada, i quina pujada. De seguit vam arribar a la ROCA DEL BOLET D’EN PAPET, un pastor de baques de ja en fa molts.... i que mentre el remat pasturava-grimpava ell s’endormiscava sota la vermelló de la seva vauma.

Hi havien llocs que pujàvem de quatre grapes com ara el PAS DEL TRINXA BAQUES i la següent

remuntada per la CANAL DE LES BAQUES VALENTES. La roca desfeta del terra explica les conseqüències d’una relliscada i el resultat final que te, al menys per les baques.

El paisatge meravellós. No sé si us adoneu que al costat de casa tenim indrets meravellosos i que no cal anar gaire lluny.

Al migdia, ja a Sant Miquel vam dinar uns entrepans que estàvem boníssim, amb la gana que teníem, hasta un bou ens haguéssim menjat.
Que us hem de dir de Sant Miquel del Fai, que si no hi heu anat, ja podeu córrer-hi: els salts d'aigua, el paisatge de la Vall del Tenes, meravellós, i en mig del corriol, EL ROC PLATJA un pedrota de dimensions considerables, que com si volgués rodolà cinglera avall permet al TIL.LERIÀ pujar-hi al damunt i fer una bona exposició solar per enfortir l’ossada.

Just fa nord el tombar del camí, una senyal ens mostra que ja ens trobem en LA FEIXA ROSEGADA, doncs un parell de pins tombats ben formosos ens barren el pas. Les arrels rosegades delaten la zona on som i qui ens podem trobar.

-hi i ho veureu, es clar que serà diferent per que no hi haureu anat amb nosaltres.
Ah, m'he oblidat de dir-vos que fam fer un amic inesperat, un gos, al que nosaltres anomenàvem "Quico" ens va seguir tota la estona i va pujar com nosaltres. Per un moment vam pensar que era una cabra disfressada de gos, però sembla que no ho era, era un gos, o no??
Ben dinat fam fer el mandra per la herba. Alguns van fer una migdiada amb ronc inclosos i altres van anar a pujar per unes pedres properes a l'indret dels mandrosos.
Vam baixar a una cova petita i humida i tornarem un altre cop pel camí, pel mateix camí, no, no, per un altre camí.
La majoria van optar pel camí "giri" i alguns tocats de l'ala van a anar a fer de cabres pel mig de la selva.
Selva??
Hi han viatgers intrèpids que van a les selves llunyanes, i altres com nosaltres que ens busquem les selves al costat de casa, és més barat i més còmode ja que al mateix dia estàs a casa i no has d'agafar cap avió.
La selva era un camí inexplorat entre les els cingles i les roques.
Com una ferrada sense arnés, vaja.
Com que els "cabresbojes" ja habiem fet la ferrada i som uns expertissims escaladors no ens va costar gens.
Només tinguérem que estripar-nos els vestits per passar pel mig de les bardisses, desolar-nos les mans i esgarranxar-nos les cames.
Miravem abaix i no veiem el final. Allí hi haviem espàrrecs, ja que els jubilats no passen per aquells llocs, i vam veure un gripau babau gros i lluent.
En algun lloc, trepitjaves i no hi havia terra, era la malesa. Si relliscaves, et podies quedar penjat com un xoriço i punxat per tot arreu per les herbes que enredaven per a tot el cos, de fet aquest salvatge itinerari de sortida de SANT MIQUEL TIL.LERIA DEL FAI, be el podem batejar amb nom ben escaient,
EL PAS NEGRE DESTI NO.  Els “cabresbojes” saben el perquè.

Al arribar abaix, ens vam treure les sabates per creuar el riu i vam saltar al camí "guiri".

Estem preparats per a la propera aventura.
Fotos de l'aventura